Durant els darrers trenta anys, quan ens referíem al sistema sanitari català, per damunt de tot ho fèiem amb orgull col·lectiu, hereus d'una antiga història liderada pel municipalisme (molts dels hospitals comarcals tenen 700, 600, 500 anys), per la societat civil, pel mutualisme.
El model de governança de les institucions del servei públic sanitari de Catalunya ha estat un model d’implicació d’alcaldes i Ajuntaments i de persones alienes al sector, que ha permès tenir un fet diferencial sanitari català. El refermat pacte dels darrers anys amb els alcaldes de tot Catalunya per governar conjuntament el sistema sanitari des de la proximitat regional, de sector sanitari o de ciutat, a través dels Governs Territorials de Salut i de l’assignació de recursos econòmics en base a la població a atendre, són la gran aposta d’equitat i eficiència pels propers vint anys, potenciant la salut pública, la qualitat a través del contínuum assistencial i els programes sociosanitaris per fer front a la lluita contra les desigualtats en salut i a un envelliment poblacional cada vegada més important.
Som hereus del primer mapa sanitari del president Tarradellas i del conseller Espasa i de l’aposta de Salut pública, amb l’empremta també del PSUC, i deltraspàs de competències que es va fer efectiu el 1981, reclamades amb l’Estatut de 1979.
Som hereus de les etapes dels consellers Laporte i Trias que, després de la Llei General de Sanitat, opten per un model de Sistema nacional de Salut, finançat per impostos, descentralitzat i universal, i es consoliden amb la LOSC (Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya).
La història de la igualtat d’oportunitats en salut a Espanya i a Catalunya té un nom propi, el del ministre Ernest Lluch, liderant la Llei General de Sanitat l’any 1986 (ara fa 25 anys). A Catalunya tenim l’orgull d’haver tancat el somni del company i ministre impulsant la definitiva universalització l’any passat del sistema sanitari.
Som Hereus dels consellers Rius i Pomés, que com en moltes etapes, van assumir infrafinançament i canvis demogràfics i d'innovació.
Però sobretot som hereus d'un professionalisme sanitari ben format, compromès, que treballa amb criteris i xarxes internacionals.
I ara què?
Hauríem de respondre a algunes qüestions per saber on volem anar. , en uns mesos de desconfiança i poca ambició.
1-Tenim un bon model sanitari a Catalunya?
Categòricament sí. Amb resultats en salut, qualitat, equitat i eficiència entre els cinc millors del món.Tenim un model sistema nacional de Salut amb gestió diversa del servei públic i un assegurament privat complementari i un bon sector serveis privat.
A més el nivell de formació, docència, recerca biomèdica és alt, competitiu en el món, globalitzat.
Tenim un fort lideratge els darrers anys en salut pública, que ha culminat amb una llei aprovada per unanimitat, la llei de salut pública, que permet encarar els propers vint anys potenciant la promoció i la protecció de la salut i la prevenció de la malaltia, especialment rellevant davant la necessitat de fer-se gran i d’envellir saludablement.
2- El sistema sanitari de Catalunya gasta molt i no ens el podem permetre?
Fals. La despesa real pública el 2010 va ser de 1.371 euros per persona/any i la privada entorn als 400. És menys del 8% del PIB, la pública està per sota del 6%. Estem per sota d’Espanya, la UE dels 15 i molt per sota d’USA (entorn del 17% del PIB i amb molt poca equitat), Canadà,..
3- El dèficit del 2010 és el pitjor de la història i respon a un malbaratament o a populismes locals?
El 2003 el dèficit era de 1.850 milions d’euros i més de 2.100 si sumen el pendent de pagament. Anteriorment, durant molts anys, la situació financera era molt pitjor. Fins i tot s'havia deixat pagar nòmines alguns mesos, la Seguretat Social ,i com a exemple l’hospital de Sant Pau tenia un dèficit per la inversió i despesa corrent de més de 400 milions euros.
El dèficit del 2010, d'uns 850 Milions euros, és de farmàcia i productes sanitaris, necessaris per haver infradotat la partida i per que les mesures de reducció de preu van iniciar-se tard. Amb tot la despesa real de receptes el 2010 va ser inferior al 2009.
4-S'ha invertit excessivament en equipaments sanitaris els darrers anys?
No, la població en deu anys ha crescut en un milió de persones i en quinze anys 1'5 milions.
El pla d'inversions 2004-2015 respon a necessitats territorials i a equipaments obsolets que requereixen reformes o substitucions. La planificació ha sigut prèvia a les obres. Si invertim un 3% del pressupost anualment podem fer el que cal fer en millora d’equipaments sanitaris.
La ciutat de Barcelona, el Llobregat, el Vallès Occidental i l’Oriental, són territoris on la desinversió havia estat més important i ha calgut i cal continuar equilibrant el país sanitàriament.
5-No es van prendre mesures estalvi durant la crisi?
Fals. Des del 2003 s'inicien reformes estructurals que han fet disminuir la demanda (pla de TIC, recepta electrònica, història electrònica compartida, tele medecina,..), i un protocol de prescripció de qualitat passant de creixements anuals de més 10% interanuals a decreixements del 12% aquest any...
A més el creixement de la despesa per persona degut a la crisi que fa caure els ingressos pràcticament no creix darrers tres anys, de fet el 2010 fins i tot decreix lleugerament.
L'any 2010 es prenen mesures conjunturals dures, baixar salaris dels professionals i baixar preus productes sanitaris, amb conseqüències importants pels professionals sanitaris, inclosos els farmacèutics, la indústria i els serveis auxiliars.
El model retributiu dels treballadors del servei públic sanitari va apostar fa uns anys per una part variable en base a objectius i productivitat (direcció per objectius) i una incentivació econòmica per metges i infermeres de la capacitació professional (carrera professional) que ha permès els darrers anys millores de la formació continuada i de la productivitat. Amb tot, el salari base, especialment de metges, és baix comparat amb la resta d’Espanya i el món.
6- El govern d'Espanya és el responsable del dèficit sanitari?
La gestió i finançament sanitari és responsabilitat de les CC.AA. Des de 1986 tenim fiscalitat; fins el 2001, elfinançament finalista de l’Estat per Sanitat amb revisions a cinc anys, després de decidit el finançament general a cada CC.AA. decideix el seu pressupost sanitari. Els darrers anys el pressupost sanitari ha crescut a Catalunya per adaptar el sistema als canvis demogràfics, als increments de població, a l’envelliment i a l’adaptació a la innovació.
El Govern d'Espanya malgrat no gestiona i no finança s'ha de desentendre?
No. El 2005 el Govern del president Maragall va impulsar el primer informe Vilardell per al sostenibilitat del sistema sanitari. Va tenir lloc una Conferència de presidents monogràfica en salut . El 2010, amb el president Montilla, es va elaborar el segon informe Vilardell i va haver-hi un nou debat iniciat al Consell Interterritorial entorn de pacte per l'equitat, la qualitat i la suficiència financera, que cal tancar urgentment. Resten per a Catalunya temes específics, com millorar el finançament de desplaçats, el patrimoni, les malalties professionals.
Aquest són els temes específics sanitaris, més enllà del finançament de Catalunya millorat amb el nou Estatut de 2006, i el debat actual de reducció del dèficit públic que només es pot fer sense lesionar la qualitat dels serveis bàsics amb acords Catalunya endins i amb Espanya.
7- El sistema sanitari és només un forat de despesa?
No. Genera una important economia productiva (entorn del 7% dels ocupats en aquests moments),i ocupació de qualitat, amb un alt nivell formatiu (més del 60% són universitaris, comparat amb el 30 per cent de la mitjana de la resta de sectors econòmics); Localitza a tot Catalunya treball i empreses diverses que arrossega al sector primari, secundari i terciari El model sanitari a Catalunya és un dels elements claus de l’equilibri territorial del país.
El servei sanitari té un poder de compra molt alt, el 40% és compra de béns, serveis i inversió i menys del 60% és personal directe. A més, la recerca i la innovació han de permetre que el sector salut sigui un dels sectors estratègics de l’economia catalana, , capaç d’importar clients, estudiants, talent, congressos,... I exportar el sector al món.
8-Com passem estalviant l'any 2011, 2012?
Amb Lideratge i diàleg, polític, professional i social.
Les decisions preses els darrers anys estan fent que aquest 2011 gastarem 500 milions d’euros menys que any passat. Ara cal posar tots el números reals d'ingressos (inclosa la recaptació d’impostos) i despeses i discutir el model, i amb la Central de resultats pactar els propers anys i recuperar l’orgull i la confiança. Retallar sense model indiscriminadament pot malmetre resultats i ser més car els propers anys.
Tenim un país i un sector madur acostumat com ningú a pactar, amb col·legis professionals, associacions acadèmiques i d'usuaris, sindicats i patronals al costat de polítics que per damunt de tot no volem perdre qualitat i equitat i sabem que cal ser més eficient, però necessitem parlar de model i no de tòpics.
Em
sumo a la crida del president Puigdemont i comparteixo que en aquest cas es
tracta d’un “conflicte entre l’estat i la gent”. M’agrada que faci partícips
als ajuntaments, ja que gran part d’aquesta
xacra social la pateixen els municipis.
