Dins del marc de la conferencia “COMO AFECTA LA REFORMA LABORAL A LAS MUJERES”. La Companya Núria Parlon, va explicar que el grup parlamentari socialista, va presentar una sol•licitud de dictamen al consell de garanties estatutàries contra la reforma laboral, per que vulnera diversos drets socials, constitucionals i envaeix competències de la Generalitat.
NI UN PAS ENRERE !!
Argumentari
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estatut. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estatut. Mostrar tots els missatges
divendres, 16 de març del 2012
dimarts, 20 de juliol del 2010
10J la mani.
A 10 dies de la manifestació del 10J moltes noticies, comentaris, valoracions s'han fet al respecte. El mes important que s'hauria de destacar es la unitat dels partits catalans que estan fent front comú per l'estatut i rebutgen la retallada del TC.
que son vuit o deu !!! Com sempre.
M'agradaria dir que la manifestació convocada per OMNIUM CULTURAL i de la que el President Montilla va demanar la col·laboració , no era una crida a l'independencia com molts mitjans han volgut vendre a la resta de l'estat, era una crida per a defensar el dret de decidir del poble català, en aquesta manifestació pacifica i va pogué anar tot el món que volgués dir la seva i cridar prou !!.
Molts polítics de totes les forces catalanes i moltes persones de tots els àmbits de la societat catalana estaven units com en poques vegades per reclamar per el poble de Catalunya.
En va cridar d'allò mes l'atenció quan feien un cafè i esperàvem el començament de la marxa el següent comentari d'uns senyors a la barra del bar :
- Noi, jo vaig estar a la mani del any 77 fa més de 30anys i encara estem reclamant lo mateix a l'estat espanyol, mes autogovern.
- Altre declaració que en va sorprendre va ser les d'en Lluís Llac
"Estic fins el collons que cançons meves dels 70 acabats de sortir de la dictadura encara tinguin vigència i siguin vives."
- En fi com deien unes senyores de les terres de l'Ebre, demà hi direu
que son vuit o deu !!! Com sempre. El més important es que el poble va pogué dir la seva i això no agrada a un sector d'Espanya i dels seus polítics rancis.
divendres, 2 de juliol del 2010
Carta oberta d'en Raül Romeva al seu bloc de Vilaweb
Carta publicada por Raül Romeva en su bloc de Vilaweb vale la pena dedicarle unos minutos y leerla.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/171928
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/171928
dijous, 1 de juliol del 2010
dilluns, 19 d’abril del 2010
Estatut.
Legitimidad.
Es curioso que un tribunal con 4 magistrados con su mandato caducado des del año 2007, otro magistrado recusado, tengan que decidir sobre la constitucionalidad y legitimidad de l’estatut de Catalunya la norma jurídica que los catalanes hemos votado en las urnas, ha sido aprobado en el parlament autonómico y en el congreso de los diputados del estado español.
La situación más anticonstitucional es la del propio tribunal que no respeta ni sus propias normas de constitución internas.
Lo que se pone en juego es algo más que una sentencia, ya que la credibilidad que tiene este tribunal baja en picado tras casi 4 años para tomar una decisión sobre la constitucionalidad de l’estatus, estatus del que otras comunidades han copiado literalmente la mayoría de sus artículos, y no han sido recurridos por el PP. El recurso puesto por el PP hace hincapié en su naturaleza centralista y anti catalana, que no deja de torpedear cualquier movimiento democrático que venga des de Catalunya.
Los titulares internacionales que deberían al menos “abochornar” a políticos y altos dirigentes de la justicia en España parecen no existir.
El intento de usar el TC como una cuarta camara legislativa para trabar las leyes aprobadas, no tiene nombre.
La sociedad no puede seguir regida por unas normas obsoletas que no obedecen nada mas que a un sector rancio del conservadurismo español.
Renovación.
Es curioso que un tribunal con 4 magistrados con su mandato caducado des del año 2007, otro magistrado recusado, tengan que decidir sobre la constitucionalidad y legitimidad de l’estatut de Catalunya la norma jurídica que los catalanes hemos votado en las urnas, ha sido aprobado en el parlament autonómico y en el congreso de los diputados del estado español.
La situación más anticonstitucional es la del propio tribunal que no respeta ni sus propias normas de constitución internas.
Lo que se pone en juego es algo más que una sentencia, ya que la credibilidad que tiene este tribunal baja en picado tras casi 4 años para tomar una decisión sobre la constitucionalidad de l’estatus, estatus del que otras comunidades han copiado literalmente la mayoría de sus artículos, y no han sido recurridos por el PP. El recurso puesto por el PP hace hincapié en su naturaleza centralista y anti catalana, que no deja de torpedear cualquier movimiento democrático que venga des de Catalunya.
Los titulares internacionales que deberían al menos “abochornar” a políticos y altos dirigentes de la justicia en España parecen no existir.
El intento de usar el TC como una cuarta camara legislativa para trabar las leyes aprobadas, no tiene nombre.
La sociedad no puede seguir regida por unas normas obsoletas que no obedecen nada mas que a un sector rancio del conservadurismo español.
Renovación.
dissabte, 9 de gener del 2010
Estatutos, independencia en el Reino Unido.
Estatutos, independencia en el Reino Unido.
A comienzos del nuevo año aun esta la sociedad catalana a la espera de la resolución, por parte del tribunal constitucional del recurso impuesto por el PP por la presunta inconstitucionalidad del estatuto de autonomía de Cataluña. A la vez de que Catalunya esta a la espera desde hace tres largos años, en el reino unido se está debatiendo con toda normalidad la petición de Escocia de autogobierno y constitución de estado. En el Reino Unido, el gran imperio británico y colonialista de otras épocas, no se está rompiendo en pedazos. El bagaje democrático del Reino Unido permite que sus políticos debatan, voten y el parlamento apruebe o no la petición de Escocia.
Escocia, es un país que curiosamente tiene a Catalunya como referente en su constitución identitaria y a sus órganos de gobierno como el parlament de Catalunya.
Está claro que el sentimiento de un pueblo no se pude acallar con un tribunal como se pretende en España.
A comienzos del nuevo año aun esta la sociedad catalana a la espera de la resolución, por parte del tribunal constitucional del recurso impuesto por el PP por la presunta inconstitucionalidad del estatuto de autonomía de Cataluña. A la vez de que Catalunya esta a la espera desde hace tres largos años, en el reino unido se está debatiendo con toda normalidad la petición de Escocia de autogobierno y constitución de estado. En el Reino Unido, el gran imperio británico y colonialista de otras épocas, no se está rompiendo en pedazos. El bagaje democrático del Reino Unido permite que sus políticos debatan, voten y el parlamento apruebe o no la petición de Escocia.
Escocia, es un país que curiosamente tiene a Catalunya como referente en su constitución identitaria y a sus órganos de gobierno como el parlament de Catalunya.
Está claro que el sentimiento de un pueblo no se pude acallar con un tribunal como se pretende en España.
dilluns, 28 de desembre del 2009
Sentencia Inminente.
Parece ser que la resolución de l’Estatut de Catalunya es inminente según anuncia el diario LA VANGUARDIA, la posibilidad de que siete de los diez magistrados del Tribunal Constitucional voten de manera favorable va a ser posible modificando algunos artículos y valorando el texto como RELATO HISTORICO Y SIN VALOR NORMATIVO.
Lo del relato histórico tiene miga se supone que el Tribunal Constitucional es el tribunal español de mas alto rango y después de 3 años de deliberaciones nos salimos por la tangente, ¿de qué vale una ley sin valor normativo?.
Hasta ahora, los puntos más conflictivos han sido la definición de Catalunya como nación, en el preámbulo de l’Estatut, y el citado artículo sobre los símbolos. La aprobación del preámbulo, como relato histórico y sin valor normativo, se da por hecha en el TC. El acuerdo sobre el artículo 8, relativo a los símbolos, debería llevar, si finalmente se cierra, fuertes contrapartidas en el sentido de subrayar que la soberanía reside en el conjunto del pueblo español, de forma rotunda e indivisible, y también en la consideración de que es la Constitución, y no el concepto de derechos históricos, la fuente de legitimidad del autogobierno de Catalunya.
Si no entiendo mal es el conjunto del pueblo español el que de forma rotunda e indivisible debe aceptar la legitimidad del autogobierno de Catalunya, muy normal si señor, seguro que en todos los estatutos que se han aprobado este año en Madrid indican lo mismo. La legitimidad de l’Estatut nace del pueblo catalán que lo voto y aprobó en su parlamento y después como marca la ley se aprobó en el congreso y el senado. Pero para los catalanes la ley no es igual y tiene que pasar por otra cámara legislativa sacada de la manga, y todavía DICÉN QUE NO EXISTEN diferencias, la política de España es de una continua agresión hacia el pueblo de Catalunya si se jode a Catalunya se ganan votos en otras Comunidades, esa es la realidad.
Pero cuidado que la desafección de España puede ser también inminente, el momento de decir Basta se acerca con pasos de gigante y seria deseable y muy recomendable no cerrar las puertas democráticas y del dialogo en el tema de l’estatut.
Lo del relato histórico tiene miga se supone que el Tribunal Constitucional es el tribunal español de mas alto rango y después de 3 años de deliberaciones nos salimos por la tangente, ¿de qué vale una ley sin valor normativo?.
Hasta ahora, los puntos más conflictivos han sido la definición de Catalunya como nación, en el preámbulo de l’Estatut, y el citado artículo sobre los símbolos. La aprobación del preámbulo, como relato histórico y sin valor normativo, se da por hecha en el TC. El acuerdo sobre el artículo 8, relativo a los símbolos, debería llevar, si finalmente se cierra, fuertes contrapartidas en el sentido de subrayar que la soberanía reside en el conjunto del pueblo español, de forma rotunda e indivisible, y también en la consideración de que es la Constitución, y no el concepto de derechos históricos, la fuente de legitimidad del autogobierno de Catalunya.
Si no entiendo mal es el conjunto del pueblo español el que de forma rotunda e indivisible debe aceptar la legitimidad del autogobierno de Catalunya, muy normal si señor, seguro que en todos los estatutos que se han aprobado este año en Madrid indican lo mismo. La legitimidad de l’Estatut nace del pueblo catalán que lo voto y aprobó en su parlamento y después como marca la ley se aprobó en el congreso y el senado. Pero para los catalanes la ley no es igual y tiene que pasar por otra cámara legislativa sacada de la manga, y todavía DICÉN QUE NO EXISTEN diferencias, la política de España es de una continua agresión hacia el pueblo de Catalunya si se jode a Catalunya se ganan votos en otras Comunidades, esa es la realidad.
Pero cuidado que la desafección de España puede ser también inminente, el momento de decir Basta se acerca con pasos de gigante y seria deseable y muy recomendable no cerrar las puertas democráticas y del dialogo en el tema de l’estatut.
dijous, 26 de novembre del 2009
La societat catalana es mou !!!
La societat catalana es mou !!!
El que a passat es un acte democràtic de la nostra societat, tots hem de recolzar aquesta proposta. Que no deixa de ser la veu del poble.
Partits polítics de Catalunya, es el moment de recollir el testimoni del poble i deixar les diferencies per fer país i fer historia d’una vegada.
El que a passat es un acte democràtic de la nostra societat, tots hem de recolzar aquesta proposta. Que no deixa de ser la veu del poble.
Partits polítics de Catalunya, es el moment de recollir el testimoni del poble i deixar les diferencies per fer país i fer historia d’una vegada.
La dignitat de Catalunya.
La dignitat de Catalunya
Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d'una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el "cor de la democràcia". Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal -un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a ell mateix- no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut, amb la consegüent emanació de "símbols nacionals" (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s'han de complir.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l'obsessiu escrutini de l'espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Estem en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans -que no és sinó la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu-, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.
Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d'una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el "cor de la democràcia". Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal -un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a ell mateix- no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut, amb la consegüent emanació de "símbols nacionals" (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s'han de complir.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l'obsessiu escrutini de l'espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Estem en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans -que no és sinó la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu-, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.
dimecres, 26 d’agost del 2009
Construir Cataluña.
Interesante artículo del conseller Ernest Maragall
http//www.elpais.com/articulo/cataluna/Construir/Cataluna/elpepiespcat/20090825elpcat_3/Tes
http//www.elpais.com/articulo/cataluna/Construir/Cataluna/elpepiespcat/20090825elpcat_3/Tes
Subscriure's a:
Missatges (Atom)